Quan penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.
Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.
Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.
És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.
Vam dormir en un matalàs de llana i amb tres mantes. Era estiu però durant el dia a dins de casa no hi feia calor, i de nit fins i tot una mica de fresca.
Amb la llum del dia vaig confirmar la situació arquitectònica de l'edifici, però amb els ànims descansats i renovats vaig trobar que no n'hi havia per tant.
La nit passada ja havíem sopat a la cuina però tot esmorzant m'hi vaig començar a situar. És la primera estança que trobes quan entres a la casa. Té una finestra petita que dóna al corral. El terra és de pedra i davant de la llar de foc està cobert només per dues lloses molt grans. Es veu que és un terra molt resistent, però costa molt fer-lo net per la porositat de la roca. Llevat d'un microones i de la nevera que és al distribuïdor del final del passadís, no hi ha electrodomèstics. Hi ha una cuina de fogons que funciona amb gas butà, unes lleixes on hi desen la vaixella i uns gibrells a terra fan de pica. A dins de casa no hi ha aigua corrent però al corral sí que hi ha una aixeta. Aquesta aigua prové d'una conca diferent que la de la font de la plaça. L'aigua de casa és ideal per rentar (fa un bálago fora de sèrie) i la de la plaça és més bona per beure. També hi ha una taula i dos escons de fusta. La xemeneia és nova. Em van dir que abans ocupava pràcticament mitja cuina però ara no sobresurt tant de la paret. Hi fan la lumbre per escalfar-se i per cuinar amb els sarments de les seves pròpies vinyes. Fan brasa ràpidament i donen molt bon gust al menjar. A la cuina també hi tenen una ràdio fantàstica: es reben emissions en portuguès, en anglès (no sé què ho fa) i alguna en castellà.Per descomptat, el menjar que et donen en aquella cuina no té competidor en tot l'Aliste.
Més sobre matalassos i matalassers: El darrer matalasser d'Ascó.
Accepto la proposta de la Rocío d'explicar jo mateix com és casa de la seva família. Si es tracta de parlar de Brandilanes hi ha teca, de manera que començo una sèrie d'entrades intentant explicar com vaig viure la casa, la família, la ribera, els molins...
Va ser el passat 8 d'agost d'aquest any. Arribar a Brandilanes no és cosa fàcil. Es troba a la comarca d'Aliste, ben bé tocant a Portugal. Cal agafar la nacional (N-122/ E-82) des de Zamora cap a Alcañices, prendre la sortida de Fonfría (aquí encara no haurem trobat cap indicació de Brandilanes) i a l'empalme* tombar per la carretera que porta cap a Brandilanes (aquí sí que està senyalitzat). Seguint la carretera arribarem a la plaça de l'Era, ben bé el centre del poble.
Vam arribar-hi de nit. Ca la Rocío és a la plaça. És antiga i d'aspecte robust. Des de fora es veu d'una sola peça, quatre parets. Va obrir la porta i em va fer entrar a la part de davant de casa. És un espai allargat tancat per les parets però que encara no és l'habitatge. Té dos nivells, a baix hi ha els estables i a dalt eines del camp, palla... Es veu antic. Al fons hi ha la porta, que s'obre amb una clau gegant. La va obrir i em va fer passar. Hi ha llum (electricitat a 125V, l'ajuntament no canvia la xarxa del poble, ho ha de fer cada veí a títol individual i sembla que de moment a casa la Rocío no hi estan interessats). A dins les parets són gruixudes, arreboçades de calç. Les portes són baixes. Em va ensenyar la casa. A la planta hi ha un rebedor, la cuina, un rebost ple de coses bones, una habitació i un racó sota l'escala. A continuació em va ensenyar els pisos superiors. Fins llavors tot just havia vist que era una casa antiga, però aleshores vaig veure que les bigues són antigues, els llistons de fusta que cobreixen el sostre també, alguns estan fora de lloc i el terra fa soroll. En aquell moment em vaig espantar una mica, ho he de reconèixer.
* L'empalme vol dir l'encreuament de camins que hi ha abans d'arribar al poble. Un fa cap a Brandilanes i l'altre cap al Castro.
Invitació
Aquest estiu passat vam viatjar per gran part de la península i vam visitar molts llocs realment preciosos, però crec que un dels que més va impressionar l'Andreu va ser un viatge al passat, a casa dels meus avis, al poble. La casa està feta de pedra i tova i està tal i com la va deixar la meva mare quan se'n va anar del poble. Bé, hi ha coses que han desaparegut, com els carros a l'entrada, o s'han fet malbé, però en general hi ha hagut molts pocs canvis. Això vol dir que no hi ha aigua dins de casa, excepte una aixeta al corral. O que els únics electrodomèstics són la nevera i la ràdio. També tenim una cuina de gas, encara que tot és molt més bo fet a la brasa, a la llar de foc. Per cert, la llar de foc és nova! I això sí que ha estat un gran canvi perquè abans ens ofegàvem si tancàvem la porta de la cuina (i a l'hivern per la porta no hi entra calor precisament).
Podria seguir parlant dels mil i un tresors (porqueria, per molta gent) que amaguen aquelles gruixudes parets, mig corcades, mig oblidades. Però aquesta crònica pot ser molt més interessant si l'escriu l'Andreu, ja que encara que tampoc és el meu món, a mi no se'm fa estrany no tenir lavabo o guardar les claus a un forat al costat de la porta.
Així que aquí deixo la invitació.
Entrades
Comentaris
