De muelas, chatos i altres desconeguts

Quan  penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.

Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.

Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.

És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.