El Monestir de Sant Pere de Rodes

Ara que arriba el primer temporal de neu d’aquesta tardor m’he recordat de l’últim temporal de la primavera, que va deixar cobert de neu tot l’Empordà durant uns quants dies.

Nosaltres vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo quan ja havien passat els problemes i les últimes neus embellien un paisatge ja de per si impressionant, com la badia del Port de la Selva i Llançà i el monestir de Sant Pere de Rodes. La neu, però, ens va impedir entrar a veure el temple per dins, però el viatge va valdre la pena.

En els últims dos anys estem anant molt per l’Empordà, tant per l’Alt com pel Baix, i no deixa de sorprendre’ns.

Màquines expenedores

Viatjant un sempre es troba amb coses que li criden l’atenció malgrat que no tinguin cap valor turístic, tot i que puguin ser indicadores d’altres coses. L’estiu del 2009 viatjant per Catalunya ens vam fixar en les màquines expenedores, que pel que sembla han superat ja la gama de productes “begudes i alimentació” i poden adaptar-se a la venda d'altres categories. Com a mostra aquesta màquina dispensadora de ciris a l’església de Pals o una altre amb esquer viu a un càmping del Delta de l’Ebre.

Baixant de la Font del Gat

Baixant de la Font del Gat és, possiblement, una de les tonades més conegudes de la ciutat de Barcelona. Tan coneguda que, fins i tot, en Jaume Sisa parla de la seva protagonista a la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. Buscant els seus orígens, sorprenentment, no l'hem trobada ni a Folklore de Catalunya, Cançoner de Joan Amades ni en d'altres semblant (potser no hem buscat prou bé, que també podria ser), però gràcies a Internet hem aconseguit seguir-li la pista.

La majoria de la gent coneix només les primeres estrofes però en podem arribar a citar fins a cinc.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, de l'ull viu.

Que portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
Que portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio, pel meu nòvio.
I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio anar a ballar.

Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla a festejar.

Malgrat que sembla força clar que la cançó es refereix a la Font del Gat que hi ha als Jardins de Laribal hi ha gent que afirma que es tracta d'una font a la plaça de Sant Agustí Vell. La confusió ve donada per una obra de teatre titulada Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, escrita per Josep Amich i Bert i estrenada al Teatre Español el 15 d'abril de 1922. El primer acte comença a la citada plaça, on l'autor situa una font de tres aixetes i això dóna lloc a l'embolic. L'obra va tenir a més una versió cinematogràfica, el que demostra la seva popularitat.

Però la història d’aquesta cançó no acaba aquí. A principis del segle XX el cuplet era la música de moda a la ciutat. Les lletres tractaven temes popular plens de picardia i, molt sovint, feien referència a llocs, persones, històries, festes o costums catalans. La tonada popular de la Font del Gat va servir de base per a un cuplet anomenat "La marieta de l'ull viu", amb lletra de Faust Casal i música de Càndida Pérez.

L'indret de la Font del Gat i els jardins que l'envolten bé mereixen una visita, per veure la font, per l'edifici del restaurant que hi ha al costat, fet per Josep Puig i Cadafalch al 1918, per les pèrgoles, el Roserar de la Colla de l'Arròs, la cascada... Si no sou gaire vergonyosos fins i tot per cantar la cançó, ja sigui la tradicional o el cuplet.

- Més informació sobre el cuplet i molts dels detalles aquí ressenyats en una pàgina sobre la Càndida Pérez creada pel CEIP Ferran Sunyer.
- Disc El cuplet a Barcelona de Nuria Feliu amb una versió de La marieta de l'ull viu.

Espàrrecs

No sabem què té la primavera que aixeca els ànims a qualsevol!

(Encara que no ho sembli, és el mateix manat d'espàrrecs. A l'esquerra la nit de collir-los a Collserola, i a la dreta el matí següent.)

Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: fent fotos de forma dissimulada
Mapa de situació

El nucli més antic del barri es troba al voltant de l’actual Mercat de les Tres Torres (carrers Vergós – Escoles Pies). I molt a prop d’aquí, al carrer Ganduxer 85-105, trobem l’últim espai destacable del barri, el Col·legi Teresià.

La construcció del principal edifici del col·legi es va iniciar l'any 1887 per l’arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però un any més tard, amb l'obra començada, el projecte va ser encarregat a Antoni Gaudí. Aquest tampoc va finalitzar el col·legi ni la capella que havia projectat però els elements més destacables de l’edifici són obra seva.

Per fora l'edifici és de maó i, tot i que la congregació li va exigir sobrietat, Gaudí va intentar introduir elements decoratius allà on li va ser possible. Així podem observar una sèrie de merlets, elements ceràmics i enreixats exteriors molt característics de l’arquitecte. Per dins, entre d’altres elements, és famós un passadís amb arcs en forma de catenària.
Nosaltres no hem tingut l’oportunitat de visitar-lo per dins. El personal del col·legi és molt antipàtic i únicament realitzen visites pagades durant els caps de setmana.

Més informació:
Expedient de delimitació d'entorn de protecció del Col·legi Teresià
El colegio a Guadí & Barcelona Club
Qüestions econòmiques relacionades amb la construcció del col·legi

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà

Les Tres Torres (II) – La Biblioteca Clarà

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: la pintada de l'entrada
Mapa de situació

A l’anterior apunt sobre Les Tres Torres parlàvem de l’origen del barri i del seu indret més antic, el cementiri de Sarrià. En aquest apunt presentem un dels pocs equipaments del barri, la Biblioteca Clarà, que destaca per diversos motius.

L’edifici on s’ubica la biblioteca, obra de Raimon Duran i Reynals, és d’estil racionalista. L’actual biblioteca pren el nom de l’escultor Josep Clarà i Ayats, que va fer servir aquest espai com a taller artístic des de 1948 fins a la seva mort. A més del fons bibliogràfic habitual a les biblioteques públiques de Barcelona aquesta compta amb una sèrie de fons especials.

El Fons Especial Josep Clarà recull documents dedicats al moviments artístic i literari del noucentisme a Catalunya, i especialment dels seus principals representants. També inclou part dels documents que tracten la vida i obra de Josep Clarà.

El Fons Clarà disposa d'una part dels documents de la biblioteca particular de la família Clarà. L’Ajuntament de Barcelona va ser nomenat el 1964 com a hereu universal de Clarà, segons el desig del propi escultor. Els fons disposa de documents del 1700, els més antics, fins a l’any 1978.

La biblioteca també és dipositària del Fons Gaudí, un conjunt de documents generats amb motiu de l’any Gaudí 2002.

Per últim cal destacar el jardí públic de 1277 metres quadrats, on estan ubicades cinc obres de Josep Clarà: Dóna ajaguda, Joventut, Nu de Dona, Tors de dona i Discòbol. Damunt de la porta de la biblioteca es conserven uns relleus de dues dones assegudes, instal·lats per Clarà el 1947. El darrer element rellevant és un bloc de marbre on hi ha uns versos que l’artista va escriure poc abans de morir.

Més informació:
La Barcelona de Josep Clarà

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Les Tres Torres (I) – El cementiri de Sarrià

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: perduda davant de l'entrada
Mapa de situació

Les Tres Torres és el prototip de barri benestant, ple de blocs de pisos d’alt estànding. Malgrat això entre tant carrer anodí s'hi pot trobar algun tresor amagat.

El barri pren el nom de tres torres construïdes a principis del segle XIX, quan aquesta zona de la perifèria de Sarrià i de Sant Gervasi, anomenada Nena Cases, va començar a ser urbanitzada. De les tres torres originals només en queda una i molt modificada, a la cantonada de la Via Augusta amb el Carrer del Rosari. La majoria de les cases senyorials que es van construïr durant el segle XIX i principis del XX com a residència d'estiu han desaparegut durant les últimes dècades degut a la construcció dels actuals blocs de pisos.

Tot i les modificacions que ha viscut el barri, encara s'hi conserva el cementiri de Sarrià, datat del 1835. Es tracta d’un dels cementiris més petits i recòndits de la ciutat. S’ha d’estar ben atent per trobar-lo perquè no hi ha cap indicació que senyali el lloc. Aquest cementiri compta amb alguns morts il·lustres, els poetes Carles Riba, Clementina Arderiu i J. V. Foix. Hi ha una estela dedicada als dos primers, obra de Joan Rebull, que mostra una persona destriant el gra de la palla, com a al·legoria de la tasca dels poetes.

Més informació:
Itinerari Sarrià
Ruta "El Sàrria poètic"
Plànol del cementiri

***

Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Tornant de la Cirera

El dissabte vam haver de marxar de la Cirera cap a Sant Quirze de Besora. Vam creuar el poble de Sant Boi de Lluçanès. Aquest cop no vam tenir temps per parar a visitar-ne l'església, però sí per comprar una coca i xocolata al forn que hi ha a la plaça. Vam sortir del poble passant al costat de l'arbre monumental el Roure de la Senyora. Des del Roure començàrem a ascendir fins l'ermita de la Mare de Déu dels Munts, amb vistes espectaculars. De tornada no teníem gaire temps per parar com vam fer a l'anada fins a la Cirera, però també es tracta d'un camí que val la pena de fer amb temps.

Si us ha agradat el recorregut, una altra opció, ja sigui per a l'anada o per a la tornada, és anar per l'ermita de Sant Miquel de Gallifa, però es tracta d'un camí més llarg i aquesta ermita no es pot visitar per dins.

***

De camí a la Cirera
La Cirera

La Cirera

Després de totes les aventures passades de camí a la Cirera, un cop allí vam aprofitar el cap de setmana al màxim. El dissabte a la tarda vam anar a conèixer la reserva de plantes remeieres que va crear la Isabel amb el seu marit fa uns anys. Al novembre no és la millor època per la visita però just darrera hi ha un bosc de pins i vam aprofitar per mirar si trobàvem algun bolet. No vam tenir massa sort però encara vam poder sopar una bona truita aquella nit amb les peces collides.

A més de la truita la Isabel ens tenia preparades tota mena de delícies. Al migdia ens vam delectar amb una sopa d'apagallums de cama blanca i a la nit vam tastar una coca de peus de porc amb llanegues i altres bolets.
Però sobretot vam gaudir cantant amb la Isabel, que té recollides moltíssimes cançons tradicionals, moltes apreses de la seva mare i de la seva àvia. Així que aprofitant que al nostre grup també hi ha uns quants cantaires els postres sempre s'allarguen amenitzats amb antigues cançons.

Al dia següent ens vam aixecar d'hora per anar a buscar bolets. El dia anterior havia fet una molt bona temperatura i tot i ser novembre ens va sorprendre que hagués gelat tan fort. Però ja ho diu el refrany: "negará la madre al hijo, pero no la helada al granizo", així que després de la calamarsa del dia anterior era esperable que això passés.

Un cop ben esmorzats vam tornar al bosc. Vam veure aranyons però no gaire bolets. Malgrat això al final també vam tornar amb alguns bolets: fredolics, llengües de bou, cames de perdiu... i un preciós rovelló.

Per finalitzar el cap de setmana culinari-musical vam gaudir amb la família de la Isabel d'uns fideus amb sípia, una bona amanida i una deliciosa llengua de vedella amb bolets. Amb gust ens hauríem quedat més, gaudint de la Cirera, el jardí de bonsais, l'entorn... però haviem de tornar a peu a Sant Quirze de Besora abans que passés l'últim tren.

***

De camí a la Cirera
Tornat de la Cirera

De camí a la Cirera

El segon cap de setmana de novembre vam anar a visitar la nostra amiga Isabel a casa seva, la Cirera, a Sant Boi de Lluçanès. A més de trobar-se en un indret molt bonic, tota la ruta que vam fer fins allí ja val la pena.

Vam sortir el dissabte al matí de Barcelona en tren fins a Torelló. Des de l'estació ens vam dirigir cap a la Colònia Ymbern, coneguda també com El Pelut, per creuar el riu Ter pel pont que uneix la població i l'antic complex fabril. El riu porta molt poca aigua en aquest punt ja que es fa servir de manera abusiva. Es veia el llit del riu perfectament i tot i que l'imatge era preciosa és tracta d'una agressió molt important al riu. A la Colònia Ymbern encara es desevolupa activitat industrial però podem pasejar entre els seus arbres centenaris i les seves construccions d'estil modernista fetes amb els còdols del Ter (un altre agressió típica però molt habitual als nostres rius).

Continuant pel camí que surt de la colònia vam arribar a Orís i des d'aquí vam enfilar per un camí cap a l'ubicació original de la població, Sant Genís d'Orís. Ens vam aturar per esmorzar al costat de l'església parroquial però no vam arribar a pujar fins al castell des d'on es divisa gran part de la comarca d'Osona.

Després d'un tram per la carretera tombem a l'esquerra novament per un camí que ens porta fins a l'ermita de Sant Salvador de Bellver. A mig camí ens vam aturar quan vam descobrir que tot un tram del camí estava ple de petxines fossilitzades en molt bon estat de conservació.

Ja a l'ermita ens vam trobar amb un altre curiositat geològica. L'esglesia es troba a sobre de tota una zona d'arena fossilitzada. Ens vam quedar una bona estona damunt el turó. Primer gaudint de la vista. Després dins de l'ermita descobrint què és una comunitat Taizé però una mica disgustats per les obres que estan portant a terme al costat de l'ermita. I per últim bocabadats amb el vol d'una vintena de voltors molt a prop nostre.

Quan per fi vam marxar ja de baixada cap a Sant Boi ens va enganxar una bona tempesta. No va ploure molta estona però vam patir sota uns roures fins i tot calamarsa i ens vam quedar ben mullats. Com que tenia mala pinta vam continuar caminant fins que poc més endavant ens vam poder aixoplugar dins una casa abandonada que estava en un estat bastant precari. Per sort el sol va sortir aviat i la Isabel ens va venir a buscar una mica més tard a l'altura del pont que creua la Riera de Talamanca.

***

La Cirera
Tornant de la Cirera

Estació de França

L'altre dia vaig agafar un tren cap a Barcelona, quan feia cap a comprar el meu nou ukelele. Jo baixava a l'estació de França, l'estació terminal i més imponent de la ciutat. Sens dubte, un viatge inoblidable, encara que només venia des de Castelldefels...

Si en voleu saber més:

• Ukelele
• Hawaii

Sant Gervasi - Galvany

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Plaça Molina, Sant Gervasi, Muntaner, Pàdua, La Bonanova
Un record: Una ampolla d'Alter Cola
Mapa de situació
Sant Gervasi - Galvany ocupa la part baixa de l'antic terme de Sant Gervasi de Cassoles. Es tracta d'un barri molt gran i de marcat caràcter residencial. Conserva quatre parcs que antigament eren de propietat de les masies de la zona i que avui en dia fan que sigui un dels barris de Barcelona amb més espais verds. Descobrim-los, i també alguns edificis d'interès que podem trobar al barri.
El primer es troba a prop de la plaça de Francesc Macià, el Turó Park, un dels parcs històrics de Barcelona. És conegut pel nom del parc d'atraccions que hi va funcionar des de l'any 1912 fins al 1929. Avui en dia tampoc li falten punts d'interès: hi ha vàries escultures, un llac cobert de nenúfars, on s'amaguen grans peixos, moltísimes espècies vegetals, complementades amb un recorregut botànic, un recorregut poètic...
Ens encaminem cap al següent parc passant pel Mercat de Galvany, que dóna nom al barri i que pren el seu nom del propietari original dels terrenys, Josep Castelló i Galvany. Després d'admirar les grans voltes de ferro que li donen altura i els grans vitralls creuem el carrer Muntaner i arribem als Jardins de Moragas. Queden amagats en un interior d'illa, però la seva vegetació és molt frondosa i sembla un espai molt ampli, fins i tot, aïllat de l'entorn urbà. Però el que més em va sorprendre a aquest parc és la seva àrea de joc infantil. És accesible en cadira de rodes i té un panell infantil per aprendre escriptura braille. Hi ha un sorral, gronxadors, una muntanyeta amb preses d'escalada i fins i tot, un intercomunicador a l'estil dels telèfons de iogurt!
Des d'ací tornem a pujar, aquest cop fins els Jardins de Can Castelló, un altre parc històric de la ciutat, amb una casa pairal, avui casal per a la gent gran, que també va ser propietat de Josep Castelló i Galvany.
Ja ens queda poc fins la part més alta del barri, el parc del Turó Monterols.
Després de tants espais verds una curiositat arquitectònica. Just darrera del Turó de Monterols, al petit carrer del Berlinès, tocant a la Ronda de General Mitre, s'hi troba l'Edifici Alhambra. Tota una excentricitat.

La Maternitat i Sant Ramon

Barri de Barcelona, districte de Les Corts
Com arribar-hi: metro Collblanc, Maria Cristina, Palau Reial, Zona Universitària
Un record: el gos aristocràtic
Mapa de situació

El barri de La Maternitat i Sant Ramon comprèn un ampli espai poc habitat però perfecte per passar un matí passejant. Tot i que havia viscut a Sant Ramon vam decidir fer un passeig seguint una antiga visita del programa Quedem? d'Òmnium. Com que el document és força bo avui ens limitem a explicar-vos el nostre recorregut.

Vam començar al Mas de Can Planes. Després ens vam apropar al cementiri de Les Corts, on vam trigar una bona estona a trobar el cementiri jueu... per no saber mirar bé el mapa de l'entrada. Des d'ací una parada als jardins de la Maternitat per esmorzar uns bons entrepans de truita amb formatge i de xoriço fregit (la parada culinària sempre és important en aquestes escapades). Un cop recuperades forces vam anar a la Torre Rodona i després vam passejar pel recinte modernista de la Maternitat. Per finalitzar vam visitar les cases baixes del Passatge de Xile, ja que són les que tenen els jardins més bonics, especialment al maig i al juny, tot i que totes les èpoques tenen el seu encant.

La Nova Esquerra de l'Eixample

Barri de Barcelona, districte de l'Eixample
Com arribar-hi: metro Urgell, Rocafort, Plaça Espanya, Entença
Un record: en bicicleta des de la filmoteca
Mapa de situació

La Nova Esquerra de l'Eixample és un del barris sorgit del projecte La Barcelona dels barris de 2006. Vaig viure-hi en diferents moments i és un barri tranquil, a vegades, massa tranquil, que té poc a veure amb altres parts de l'Eixample més burgeses. Per contra, cada cop hi ha més estudiants i immigrants. Ens trobem a la part de l'Eixample més llunyana de Ciutat Vella i per aquest motiu a principis del segle XX era una zona industrial, plena de barraques dels obrers i dels treballadors de l'Exposició de 1929, on es va obrir l'Escorxador el 1892 i la presó Model el 1901. Anem a descobrir que ha passat amb aquestes edificacions.

Comencem el nostre recorregut a la Casa Golferichs, o "el Xalet", una edificació modernista situada a la Gran Via cantonada amb Viladomat, que es va salvar de l'enderrocament gràcies a la pressió dels veïns. Des d'aquí anem a un dels interiors d'illa més bonics, els Jardins d'Emma de Barcelona. De l'antic convent de les Germanetes dels Pobres que hi havia en queda una Immaculada que no ho sembla i uns seients de rajoles.

Al carrer Urgell trobem part del gran complex industrial que ha sobreviscut fins als nostres dies, Can Batlló. De la fàbrica original podem visitar el pati interior de "l'edifici del rellotge". Molt a prop, a la cantonada del carrer París amb Viladomat, es trobaba la fàbrica Bayer de l'arquitecte Miquel Madorell i Riu i que a pesar d'estar registrat al catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat va ser pràcticament enderrocat el novembre de 2005. En aquests moments s'hi estan construint uns blocs de pisos que no compleixen la normativa d'edificació de l'Eixample i només es manté un petita part de la façana original.

Si ja estem prou cansats de caminar podem acabar la tarda a la Filmoteca de Catalunya, que sempre compta amb una programació interessant. Si no, podem continuar el nostre passeig en direcció a La Model, que encara està en funcionament. Des de fora dels murs només podem veure la torre central panòptica, que és l'únic lloc una mica agradable des de la presó estant (si és que es pot dir així) perquè té alguns detalls modernistes. Però aquests detalls són poc importants en una de les presons on el presos viuen en les pitjors condicions. És realment curiós com al traspassar la gran porta de fusta et tornes invisible al mig de la ciutat.

La Model es transformarà per fi en els pròxims anys, però nosaltres hem de continuar, així que deixem enrere els alts murs i el filat i arribem a l'últim punt del recorregut: el parc de Joan Miró. En aquest indret va funcionar fins l'any 1979 l'Escorxador municipal però avui en dia la principal atracció del parc és l'escultura de Joan Miró "Dona-bolet amb barret de lluna".

Del Barri Xino al Raval

El Raval
Barri de Barcelona, districte de Ciutat Vella
Com arribar-hi: metro Catalunya, Universitat, Sant Antoni, Liceu, Drassanes
Un record: la nostra primera cita
Mapa de situació

El barri del Raval és un del grans projectes turístics i urbanístics de la ciutat de Barcelona, per desgràcia dels que sempre hi han viscut, classes populars, avui en dia, gent gran, joves i immigrants.

Per exemple, és difícil dir si el MACBA és una meravella de l'època de les olimpíades o és una atrocitat construïda a costa del major complex conventual d'Europa dintre d'una ciutat, del qual gairebé només queda l'antiga església del convent dels Àngels. La plaça del museu s'ha convertit en un nou espai pels joves de la ciutat, sobretot pels skaters, però sembla que això tampoc agrada a l'ajuntament, que des de l'aprovació de l'ordenança del civisme fa patrullar la Guàrdia Urbana tarda i nit davant del museu.

La Rambla del Raval és l'altre espai estrella de la reforma. Recentment s'hi ha obert un nou hotel de luxe, completament necessari en un barri on gran part de la seva població viu en el llindar de la pobresa, o directament en la probresa i en l'exclusió social.

Així trobem un barri on sobreviuen poques de les botigues originals, ara gestionades sobretot per paquistanesos, davant de bars i botigues de moda. Un barri però, que manté les putes, la droga i els nens al carrer, que van donar fama al barri quan encara es coneixia como el Xino. Això sí, sobretot des de la Rambla cap a l'avinguda del Paral·lel, on no arriben els estudiants del campus Raval de la UB, els erasmus i els turistes.

Violència

La setmana passada vaig viure un acte de brutalitat policial que no m'esperava. El cert és que la violència d'estat és legal i està normalitzada. Que els mossos d'esquadra peguen a la gent no és cap novetat per molts grups, com per Ca la Dona, que juntament amb altres grups s'enfronten cada dia 25 de mes als grups feixistes catòlics que, protegits pels antiavalots, insulten i escridassen les dones que exerceixen els seu dret a avortar al carrer Viladomat 156, a més de posar-se a resar de genolls, portar-hi nens petits, ciris i altres barbaritats que són les que no haurien d'estar permeses. Però el que no és tan habitual és que el mossos patrullin els carrer un dimecres al migdia per carregar contra persones que semblin estudiants, insultant-los, cridant-los que corrin i perseguint-los fins i tot dintre de botigues, bars i del metro. Sí, és el que sembla, que hem viatjat en el temps, al franquisme, on la violència d'estat, a més de legal i normalitzada, s'exercia sense cap mena de control.

És fàcil queixar-se dels abusos a altres països, però quan passa aquí la gent mira cap a un altre costat. Els mitjans, tot i haver rebut també aquesta brutalitat, continuen sent els gran valedors de la violència d'estat i a nosaltres només ens queda el dret de denunciar-los.

D'Atlanta als Països Catalans

D'Atlanta als Països Catalans, un viatge refrescant.

Del Puig d'Ossa a la Xina

Avui a Collserola, a prop de Sant Pere Màrtir, he vist un ocell immòbil al cel. S'encarava al vent, quiet, amb les ales obertes, com si pengés d'un fil llarg lligat amb un nus fort en algun núvol molt alt. Segurament aprofitava el vent per refrescar-se. Quan n'ha tingut prou, com si es capbussés a la piscina, se n'ha anat volant cap a la Xina.

S'ha mort Mikel Laboa També s'ha mort Joan Baptista Humet

Mikel Laboa, cantant, músic i poeta basc s'ha mort avui a la matinada a Sant Sebastià, amb setanta-quatre anys.

Hi ha moltes maneres de viatjar i una d'elles és la música. Us afegim la cançó Martxa baten lehen notak. La lletra és una adaptació de J.A. Artze d'un poema de Bertolt Brecht i la música de Mikel Laboa. La versió que pengem és d'Oreka TX i la podeu trobar a la pel·lícula-documental Nomadak tx. La veu però, la posa Mikel Laboa.

Notícia a Vilaweb
Notícia a Berria
Lletra i traducció de Martxa baten lehen notak

El cantant Joan Baptista Humet també es va morir, ahir, amb cinquanta-vuit anys.

Lloc oficial de Joan Baptista Humet
Notícia a Hipersónica

Un record per tots dos.

Itinerari a Santa Fe del Montseny

El Turó de Morou
Turó del massís del Montseny
Data del viatge: octubre 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: asseguts a la fita que ens va despistar
Mapa de situació

El diumenge 5 d'octubre vam fer un recorregut pel massís del Montseny, el de l'empedrat de Morou. No vam seguir exactament el camí senyalitzat. A més, vam aprofitar per arribar fins al Turó de Morou.

El camí original parteix de Can Casades i s'enfila cap a la castanyeda, segueix pel pla de Mulladius, travessa l'empedrat de Morou, la fageda i acaba a l'embassament de Santa Fe, a prop de Can Casades altra vegada.

Nosaltres vam fer-lo ben bé en sentit contrari i arribant a l'embassament per un camí petit que surt de l'aparcament (entre Can Casades i l'hostal de Santa Fe) i arriba a prop de la presa. Aquesta primera part no es correspon amb el recorregut. Cal travessar la presa.

A partir d'aquí, vam tombar a la dreta i vam agafar la ruta marcada, però en sentit contrari. Abans d'arribar a la fageda trobem dos sectors de blocs de granit (n'hi ha més!) perfectes per l'escalada en bloc. Un cop entrem a la fageda el camí comença a pujar, tot i que el recorregut és suau. De fet diumenge vam coïncidir amb moltes famílies i grups. Per estar més tranquils sempre és millor anar-hi entre setmana (qui pugui!). Gaudint del paisatge vam arribar a l'empedrat de Morou. Es tracta d'una esplanada de granit des d'on es pot gaudir d'una vista excepcional del bosc i les muntanyes que ens envolten.

Una mica més endavant en lloc de continuar l'itinerari pel pla de Mulladius ens vam desviar per un camí ben indicat que condueix al Turó de Morou. Un cop enfilem el camí cal seguir les fites de pedra i arribant al turó cal estar atents perquè algunes són difícils de veure. El cim del turó és una formació granítica que s'alça imponent. Per accedir-hi cal enfilar-se pels blocs de granit. Per la part de la dreta és més senzill. Des de dalt la vista és magnífica. És impressionant perquè hi ha poc espai i quedes abocat sobre un precipici. Al cim hi ha una bústia amb un quadern on podem escriure els nostres comentaris i llegir els dels anteriors visitants. També hi ha un pessebre fet de filferro. Després de la visita al turó comencem a baixar per tornar al camí principal. Per fer-ho podem desfer el camí o bé seguir el camí que ens ha portat fins al peu del turó. Totes dues opcions ens tornen a l'itinerari però el darrer en un punt una mica més avançat, passat el pla de Mulladius. Cal estar atents de no prendre un tercer camí que surt de la vora del turó, també senyalitzat amb fites i que baixa molt pronunciadament. Baixa per una altra vall de la muntanya i no porta al camí principal. Tot i això és una baixada molt bonica que nosaltres, com bons exploradors, vam explorar. Vam haver de tornar a pujar per recuperar el camí principal.

Sigui com sigui, quan recuperem el camí principal el seguim fins a la castanyeda, passem al costat de l'Escola de Natura de Can Lleonart i finalment arribem a Can Casades.

És una passejada preciosa, accessible a totes les edats. Fins i tot el camí del turó. Amb un matí la podem fer amb tranquil·litat.

Per veure algunes de les coses que nosaltres vam veure, podeu picar aquí.