Del Barri Xino al Raval

El Raval
Barri de Barcelona, districte de Ciutat Vella
Com arribar-hi: metro Catalunya, Universitat, Sant Antoni, Liceu, Drassanes
Un record: la nostra primera cita
Mapa de situació

El barri del Raval és un del grans projectes turístics i urbanístics de la ciutat de Barcelona, per desgràcia dels que sempre hi han viscut, classes populars, avui en dia, gent gran, joves i immigrants.

Per exemple, és difícil dir si el MACBA és una meravella de l'època de les olimpíades o és una atrocitat construïda a costa del major complex conventual d'Europa dintre d'una ciutat, del qual gairebé només queda l'antiga església del convent dels Àngels. La plaça del museu s'ha convertit en un nou espai pels joves de la ciutat, sobretot pels skaters, però sembla que això tampoc agrada a l'ajuntament, que des de l'aprovació de l'ordenança del civisme fa patrullar la Guàrdia Urbana tarda i nit davant del museu.

La Rambla del Raval és l'altre espai estrella de la reforma. Recentment s'hi ha obert un nou hotel de luxe, completament necessari en un barri on gran part de la seva població viu en el llindar de la pobresa, o directament en la probresa i en l'exclusió social.

Així trobem un barri on sobreviuen poques de les botigues originals, ara gestionades sobretot per paquistanesos, davant de bars i botigues de moda. Un barri però, que manté les putes, la droga i els nens al carrer, que van donar fama al barri quan encara es coneixia como el Xino. Això sí, sobretot des de la Rambla cap a l'avinguda del Paral·lel, on no arriben els estudiants del campus Raval de la UB, els erasmus i els turistes.

Violència

La setmana passada vaig viure un acte de brutalitat policial que no m'esperava. El cert és que la violència d'estat és legal i està normalitzada. Que els mossos d'esquadra peguen a la gent no és cap novetat per molts grups, com per Ca la Dona, que juntament amb altres grups s'enfronten cada dia 25 de mes als grups feixistes catòlics que, protegits pels antiavalots, insulten i escridassen les dones que exerceixen els seu dret a avortar al carrer Viladomat 156, a més de posar-se a resar de genolls, portar-hi nens petits, ciris i altres barbaritats que són les que no haurien d'estar permeses. Però el que no és tan habitual és que el mossos patrullin els carrer un dimecres al migdia per carregar contra persones que semblin estudiants, insultant-los, cridant-los que corrin i perseguint-los fins i tot dintre de botigues, bars i del metro. Sí, és el que sembla, que hem viatjat en el temps, al franquisme, on la violència d'estat, a més de legal i normalitzada, s'exercia sense cap mena de control.

És fàcil queixar-se dels abusos a altres països, però quan passa aquí la gent mira cap a un altre costat. Els mitjans, tot i haver rebut també aquesta brutalitat, continuen sent els gran valedors de la violència d'estat i a nosaltres només ens queda el dret de denunciar-los.

D'Atlanta als Països Catalans

D'Atlanta als Països Catalans, un viatge refrescant.

De muelas, chatos i altres desconeguts

Quan  penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.

Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.

Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.

És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.

Del Puig d'Ossa a la Xina

Avui a Collserola, a prop de Sant Pere Màrtir, he vist un ocell immòbil al cel. S'encarava al vent, quiet, amb les ales obertes, com si pengés d'un fil llarg lligat amb un nus fort en algun núvol molt alt. Segurament aprofitava el vent per refrescar-se. Quan n'ha tingut prou, com si es capbussés a la piscina, se n'ha anat volant cap a la Xina.

Olentzero

L'Olentzero és un carboner, ja és gran i té el cabell i la barba blancs. Viu a les muntanyes en una casa velleta. Cada any, ara, la nit de Nadal, baixa als pobles i a les ciutats per portar joguines als nens i a les nenes.

Si voleu conèixer la història de l'Olentzero més ben explicada la podeu trobar aquí. En aquest mateix lloc hi podeu escoltar un munt de cançons i també consultar-ne les lletres.

I si voleu estar al cas d'alguns contratemps que ha tingut l'Olentzero els últims anys podeu llegir-ho vosaltres mateixos. Us adjuntem uns quants enllaços:

• Trabas a los Olentzeros
• El Consistorio de UPN veta...(Gara, desembre 2008)
• Olentzero i els seus regals...(tribuna.cat, desembre 2007)
• Concentración a...

Bon Nadal i feliç any nou!

La ciutat universitària de Coïmbra

Feminismo e a ideia radical de que as mulheres são gente

A Alta Universitária
Coimbra
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: buscant la facultat de matemàtiques
Mapa de situació

Un dels llocs que més ens va sorprendre a Portugal és la ciutat universitària de Coïmbra. De cop i volta sembla que has fet un viatge en el temps i l'espai.

Coïmbra és sens dubte coneguda per la seva universitat, sobretot per l'Alta Universitária, és a dir, la zona universitària principal. Conserva un patrimoni antiquíssim al voltant del Paço das Escolas, amb vistes privilegiades del riu Mondego. En el mateix complex universitari, al voltan del Paço das Escolas, destaquen les noves facultats i equipaments construïts durant l'anomenat Estat Nou. Són edificacions de grans dimensions, distribuïdes al llarg d'avingudes amples i custodiades per estàtues al·legòriques de les arts i les ciències. La meva sensació va ser la d'una ciutat de l'antic bloc comunista, com Bucarest. A més vam visitar la ciutat a l'agost. La impressió va ser més curiosa perquè semblava una enorme ciutat fantasma.

El campus està ple de pintades, des de graffitis divertits a pintades reivindicatives: feministes, antineoliberals, contra l'EEES...

També hi ha racons que ens ajuden a imaginar una mica el món dels estudiants. Al carrer de les Matemàtiques s'hi concentren algunes repúbliques, les cases que serveixen de residència als estudiants i on podem imaginar una mica de que va allò de la praxe acadêmica.