S'ha mort Mikel Laboa També s'ha mort Joan Baptista Humet

Mikel Laboa, cantant, músic i poeta basc s'ha mort avui a la matinada a Sant Sebastià, amb setanta-quatre anys.

Hi ha moltes maneres de viatjar i una d'elles és la música. Us afegim la cançó Martxa baten lehen notak. La lletra és una adaptació de J.A. Artze d'un poema de Bertolt Brecht i la música de Mikel Laboa. La versió que pengem és d'Oreka TX i la podeu trobar a la pel·lícula-documental Nomadak tx. La veu però, la posa Mikel Laboa.

Notícia a Vilaweb
Notícia a Berria
Lletra i traducció de Martxa baten lehen notak

El cantant Joan Baptista Humet també es va morir, ahir, amb cinquanta-vuit anys.

Lloc oficial de Joan Baptista Humet
Notícia a Hipersónica

Un record per tots dos.

L'endemà al matí Brandilanes II

Vam dormir en un matalàs de llana i amb tres mantes. Era estiu però durant el dia a dins de casa no hi feia calor, i de nit fins i tot una mica de fresca.
Amb la llum del dia vaig confirmar la situació arquitectònica de l'edifici, però amb els ànims descansats i renovats vaig trobar que no n'hi havia per tant.

La nit passada ja havíem sopat a la cuina però tot esmorzant m'hi vaig començar a situar. És la primera estança que trobes quan entres a la casa. Té una finestra petita que dóna al corral. El terra és de pedra i davant de la llar de foc està cobert només per dues lloses molt grans. Es veu que és un terra molt resistent, però costa molt fer-lo net per la porositat de la roca. Llevat d'un microones i de la nevera que és al distribuïdor del final del passadís, no hi ha electrodomèstics. Hi ha una cuina de fogons que funciona amb gas butà, unes lleixes on hi desen la vaixella i uns gibrells a terra fan de pica. A dins de casa no hi ha aigua corrent però al corral sí que hi ha una aixeta. Aquesta aigua prové d'una conca diferent que la de la font de la plaça. L'aigua de casa és ideal per rentar (fa un bálago fora de sèrie) i la de la plaça és més bona per beure. També hi ha una taula i dos escons de fusta. La xemeneia és nova. Em van dir que abans ocupava pràcticament mitja cuina però ara no sobresurt tant de la paret. Hi fan la lumbre per escalfar-se i per cuinar amb els sarments de les seves pròpies vinyes. Fan brasa ràpidament i donen molt bon gust al menjar. A la cuina també hi tenen una ràdio fantàstica: es reben emissions en portuguès, en anglès (no sé què ho fa) i alguna en castellà.Per descomptat, el menjar que et donen en aquella cuina no té competidor en tot l'Aliste.

Més sobre matalassos i matalassers: El darrer matalasser d'Ascó.

L'entrada (Brandilanes I)

Invitació

L'entrada Brandilanes I

Accepto la proposta de la Rocío d'explicar jo mateix com és casa de la seva família. Si es tracta de parlar de Brandilanes hi ha teca, de manera que començo una sèrie d'entrades intentant explicar com vaig viure la casa, la família, la ribera, els molins...
Va ser el passat 8 d'agost d'aquest any. Arribar a Brandilanes no és cosa fàcil. Es troba a la comarca d'Aliste, ben bé tocant a Portugal. Cal agafar la nacional (N-122/ E-82) des de Zamora cap a Alcañices, prendre la sortida de Fonfría (aquí encara no haurem trobat cap indicació de Brandilanes) i a l'empalme* tombar per la carretera que porta cap a Brandilanes (aquí sí que està senyalitzat). Seguint la carretera arribarem a la plaça de l'Era, ben bé el centre del poble.

Vam arribar-hi de nit. Ca la Rocío és a la plaça. És antiga i d'aspecte robust. Des de fora es veu d'una sola peça, quatre parets. Va obrir la porta i em va fer entrar a la part de davant de casa. És un espai allargat tancat per les parets però que encara no és l'habitatge. Té dos nivells, a baix hi ha els estables i a dalt eines del camp, palla... Es veu antic. Al fons hi ha la porta, que s'obre amb una clau gegant. La va obrir i em va fer passar. Hi ha llum (electricitat a 125V, l'ajuntament no canvia la xarxa del poble, ho ha de fer cada veí a títol individual i sembla que de moment a casa la Rocío no hi estan interessats). A dins les parets són gruixudes, arreboçades de calç. Les portes són baixes. Em va ensenyar la casa. A la planta hi ha un rebedor, la cuina, un rebost ple de coses bones, una habitació i un racó sota l'escala. A continuació em va ensenyar els pisos superiors. Fins llavors tot just havia vist que era una casa antiga, però aleshores vaig veure que les bigues són antigues, els llistons de fusta que cobreixen el sostre també, alguns estan fora de lloc i el terra fa soroll. En aquell moment em vaig espantar una mica, ho he de reconèixer.

* L'empalme vol dir l'encreuament de camins que hi ha abans d'arribar al poble. Un fa cap a Brandilanes i l'altre cap al Castro.

Invitació

Invitació

Casa dels meus avis
Brandilanes
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: a la porta de casa
Mapa de situació

Aquest estiu passat vam viatjar per gran part de la península i vam visitar molts llocs realment preciosos, però crec que un dels que més va impressionar l'Andreu va ser un viatge al passat, a casa dels meus avis, al poble. La casa està feta de pedra i tova i està tal i com la va deixar la meva mare quan se'n va anar del poble. Bé, hi ha coses que han desaparegut, com els carros a l'entrada, o s'han fet malbé, però en general hi ha hagut molts pocs canvis. Això vol dir que no hi ha aigua dins de casa, excepte una aixeta al corral. O que els únics electrodomèstics són la nevera i la ràdio. També tenim una cuina de gas, encara que tot és molt més bo fet a la brasa, a la llar de foc. Per cert, la llar de foc és nova! I això sí que ha estat un gran canvi perquè abans ens ofegàvem si tancàvem la porta de la cuina (i a l'hivern per la porta no hi entra calor precisament).

Podria seguir parlant dels mil i un tresors (porqueria, per molta gent) que amaguen aquelles gruixudes parets, mig corcades, mig oblidades. Però aquesta crònica pot ser molt més interessant si l'escriu l'Andreu, ja que encara que tampoc és el meu món, a mi no se'm fa estrany no tenir lavabo o guardar les claus a un forat al costat de la porta.

Així que aquí deixo la invitació.

Gasteizko gaztetxea eta Hala Bedi irratia

El gaztetxe de Gasteiz i la ràdio Hala Bedi
Vitoria-Gasteiz
Data del viatge: octubre de 2008
Com hi vam arribar: autocar
Un record: la marisqueria
Mapa de situació

El cap de setmana dels dies 11 i 12 d'octubre vaig viatjar a Vitoria-Gasteiz. És la segona vegada que hi vaig i no podria ser-hi més ben acollit. Vitoria-Gasteiz és una ciutat no massa gran, bonica, plena de detalls i d'elements que confirmen que has creuat més d'una frontera durant el viatge. Però ja tindrem temps de parlar-ne més endavant.

L'emissora lliure Hala Bedi i el gaztetxe de Gasteiz (gaztetxe és una paraula formada per gazte i etxe, per tant podem entendre que el gaztetxe és el casal de joves) celebren enguany 25 i 20 anys respectivament. Totes dues són iniciatives que "han treballat amb l'assemblea com a eina i l'autogestió com a filosofia". Van culminar aquest any de celebració que ja van engegar amb la campanya "Txorionak!*" el dissabte 11 d'octubre, amb el lema "Piztu Gasteiz, okupa tu lugar" i un dia ple d'activitats per totes les edats, taller de ràdio, partits de pilota, música en directe i moltes coses més. Jo vaig tenir la sort de ser-hi, veure-ho i viure-ho. L'autoorganització, al marge de l'ajuntament de torn, de l'estètica de torn, de l'especulació, sempre em resulta més sincera.

Felicitats a tots dos!

Per veure-ho, piqueu aquí.

*Txori vol dir ocell, i zorionak felicitats. Si heu visitat els enllaços ja haureu vist que han pres com a símbol un espantaocells. Així lliga aquest joc de paraules que combina l'ocell amb la felicitació.

Itinerari a Santa Fe del Montseny

El Turó de Morou
Turó del massís del Montseny
Data del viatge: octubre 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: asseguts a la fita que ens va despistar
Mapa de situació

El diumenge 5 d'octubre vam fer un recorregut pel massís del Montseny, el de l'empedrat de Morou. No vam seguir exactament el camí senyalitzat. A més, vam aprofitar per arribar fins al Turó de Morou.

El camí original parteix de Can Casades i s'enfila cap a la castanyeda, segueix pel pla de Mulladius, travessa l'empedrat de Morou, la fageda i acaba a l'embassament de Santa Fe, a prop de Can Casades altra vegada.

Nosaltres vam fer-lo ben bé en sentit contrari i arribant a l'embassament per un camí petit que surt de l'aparcament (entre Can Casades i l'hostal de Santa Fe) i arriba a prop de la presa. Aquesta primera part no es correspon amb el recorregut. Cal travessar la presa.

A partir d'aquí, vam tombar a la dreta i vam agafar la ruta marcada, però en sentit contrari. Abans d'arribar a la fageda trobem dos sectors de blocs de granit (n'hi ha més!) perfectes per l'escalada en bloc. Un cop entrem a la fageda el camí comença a pujar, tot i que el recorregut és suau. De fet diumenge vam coïncidir amb moltes famílies i grups. Per estar més tranquils sempre és millor anar-hi entre setmana (qui pugui!). Gaudint del paisatge vam arribar a l'empedrat de Morou. Es tracta d'una esplanada de granit des d'on es pot gaudir d'una vista excepcional del bosc i les muntanyes que ens envolten.

Una mica més endavant en lloc de continuar l'itinerari pel pla de Mulladius ens vam desviar per un camí ben indicat que condueix al Turó de Morou. Un cop enfilem el camí cal seguir les fites de pedra i arribant al turó cal estar atents perquè algunes són difícils de veure. El cim del turó és una formació granítica que s'alça imponent. Per accedir-hi cal enfilar-se pels blocs de granit. Per la part de la dreta és més senzill. Des de dalt la vista és magnífica. És impressionant perquè hi ha poc espai i quedes abocat sobre un precipici. Al cim hi ha una bústia amb un quadern on podem escriure els nostres comentaris i llegir els dels anteriors visitants. També hi ha un pessebre fet de filferro. Després de la visita al turó comencem a baixar per tornar al camí principal. Per fer-ho podem desfer el camí o bé seguir el camí que ens ha portat fins al peu del turó. Totes dues opcions ens tornen a l'itinerari però el darrer en un punt una mica més avançat, passat el pla de Mulladius. Cal estar atents de no prendre un tercer camí que surt de la vora del turó, també senyalitzat amb fites i que baixa molt pronunciadament. Baixa per una altra vall de la muntanya i no porta al camí principal. Tot i això és una baixada molt bonica que nosaltres, com bons exploradors, vam explorar. Vam haver de tornar a pujar per recuperar el camí principal.

Sigui com sigui, quan recuperem el camí principal el seguim fins a la castanyeda, passem al costat de l'Escola de Natura de Can Lleonart i finalment arribem a Can Casades.

És una passejada preciosa, accessible a totes les edats. Fins i tot el camí del turó. Amb un matí la podem fer amb tranquil·litat.

Per veure algunes de les coses que nosaltres vam veure, podeu picar aquí.

Moltes felicitats!

Benvinguda al teu nou bloc horta ~ melnik ~ vinhais. El pots fer servir com vulguis. Una proposta és que el comparteixis amb qui te l'ha regalat i el feu servir per explicar, comentar i compartir els llocs on heu viatjat.

Espero que t'agradi. Moltes felicitats i molts petons!