La Maternitat i Sant Ramon

Barri de Barcelona, districte de Les Corts
Com arribar-hi: metro Collblanc, Maria Cristina, Palau Reial, Zona Universitària
Un record: el gos aristocràtic
Mapa de situació

El barri de La Maternitat i Sant Ramon comprèn un ampli espai poc habitat però perfecte per passar un matí passejant. Tot i que havia viscut a Sant Ramon vam decidir fer un passeig seguint una antiga visita del programa Quedem? d'Òmnium. Com que el document és força bo avui ens limitem a explicar-vos el nostre recorregut.

Vam començar al Mas de Can Planes. Després ens vam apropar al cementiri de Les Corts, on vam trigar una bona estona a trobar el cementiri jueu... per no saber mirar bé el mapa de l'entrada. Des d'ací una parada als jardins de la Maternitat per esmorzar uns bons entrepans de truita amb formatge i de xoriço fregit (la parada culinària sempre és important en aquestes escapades). Un cop recuperades forces vam anar a la Torre Rodona i després vam passejar pel recinte modernista de la Maternitat. Per finalitzar vam visitar les cases baixes del Passatge de Xile, ja que són les que tenen els jardins més bonics, especialment al maig i al juny, tot i que totes les èpoques tenen el seu encant.

La Nova Esquerra de l'Eixample

Barri de Barcelona, districte de l'Eixample
Com arribar-hi: metro Urgell, Rocafort, Plaça Espanya, Entença
Un record: en bicicleta des de la filmoteca
Mapa de situació

La Nova Esquerra de l'Eixample és un del barris sorgit del projecte La Barcelona dels barris de 2006. Vaig viure-hi en diferents moments i és un barri tranquil, a vegades, massa tranquil, que té poc a veure amb altres parts de l'Eixample més burgeses. Per contra, cada cop hi ha més estudiants i immigrants. Ens trobem a la part de l'Eixample més llunyana de Ciutat Vella i per aquest motiu a principis del segle XX era una zona industrial, plena de barraques dels obrers i dels treballadors de l'Exposició de 1929, on es va obrir l'Escorxador el 1892 i la presó Model el 1901. Anem a descobrir que ha passat amb aquestes edificacions.

Comencem el nostre recorregut a la Casa Golferichs, o "el Xalet", una edificació modernista situada a la Gran Via cantonada amb Viladomat, que es va salvar de l'enderrocament gràcies a la pressió dels veïns. Des d'aquí anem a un dels interiors d'illa més bonics, els Jardins d'Emma de Barcelona. De l'antic convent de les Germanetes dels Pobres que hi havia en queda una Immaculada que no ho sembla i uns seients de rajoles.

Al carrer Urgell trobem part del gran complex industrial que ha sobreviscut fins als nostres dies, Can Batlló. De la fàbrica original podem visitar el pati interior de "l'edifici del rellotge". Molt a prop, a la cantonada del carrer París amb Viladomat, es trobaba la fàbrica Bayer de l'arquitecte Miquel Madorell i Riu i que a pesar d'estar registrat al catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat va ser pràcticament enderrocat el novembre de 2005. En aquests moments s'hi estan construint uns blocs de pisos que no compleixen la normativa d'edificació de l'Eixample i només es manté un petita part de la façana original.

Si ja estem prou cansats de caminar podem acabar la tarda a la Filmoteca de Catalunya, que sempre compta amb una programació interessant. Si no, podem continuar el nostre passeig en direcció a La Model, que encara està en funcionament. Des de fora dels murs només podem veure la torre central panòptica, que és l'únic lloc una mica agradable des de la presó estant (si és que es pot dir així) perquè té alguns detalls modernistes. Però aquests detalls són poc importants en una de les presons on el presos viuen en les pitjors condicions. És realment curiós com al traspassar la gran porta de fusta et tornes invisible al mig de la ciutat.

La Model es transformarà per fi en els pròxims anys, però nosaltres hem de continuar, així que deixem enrere els alts murs i el filat i arribem a l'últim punt del recorregut: el parc de Joan Miró. En aquest indret va funcionar fins l'any 1979 l'Escorxador municipal però avui en dia la principal atracció del parc és l'escultura de Joan Miró "Dona-bolet amb barret de lluna".

Del Barri Xino al Raval

El Raval
Barri de Barcelona, districte de Ciutat Vella
Com arribar-hi: metro Catalunya, Universitat, Sant Antoni, Liceu, Drassanes
Un record: la nostra primera cita
Mapa de situació

El barri del Raval és un del grans projectes turístics i urbanístics de la ciutat de Barcelona, per desgràcia dels que sempre hi han viscut, classes populars, avui en dia, gent gran, joves i immigrants.

Per exemple, és difícil dir si el MACBA és una meravella de l'època de les olimpíades o és una atrocitat construïda a costa del major complex conventual d'Europa dintre d'una ciutat, del qual gairebé només queda l'antiga església del convent dels Àngels. La plaça del museu s'ha convertit en un nou espai pels joves de la ciutat, sobretot pels skaters, però sembla que això tampoc agrada a l'ajuntament, que des de l'aprovació de l'ordenança del civisme fa patrullar la Guàrdia Urbana tarda i nit davant del museu.

La Rambla del Raval és l'altre espai estrella de la reforma. Recentment s'hi ha obert un nou hotel de luxe, completament necessari en un barri on gran part de la seva població viu en el llindar de la pobresa, o directament en la probresa i en l'exclusió social.

Així trobem un barri on sobreviuen poques de les botigues originals, ara gestionades sobretot per paquistanesos, davant de bars i botigues de moda. Un barri però, que manté les putes, la droga i els nens al carrer, que van donar fama al barri quan encara es coneixia como el Xino. Això sí, sobretot des de la Rambla cap a l'avinguda del Paral·lel, on no arriben els estudiants del campus Raval de la UB, els erasmus i els turistes.

Violència

La setmana passada vaig viure un acte de brutalitat policial que no m'esperava. El cert és que la violència d'estat és legal i està normalitzada. Que els mossos d'esquadra peguen a la gent no és cap novetat per molts grups, com per Ca la Dona, que juntament amb altres grups s'enfronten cada dia 25 de mes als grups feixistes catòlics que, protegits pels antiavalots, insulten i escridassen les dones que exerceixen els seu dret a avortar al carrer Viladomat 156, a més de posar-se a resar de genolls, portar-hi nens petits, ciris i altres barbaritats que són les que no haurien d'estar permeses. Però el que no és tan habitual és que el mossos patrullin els carrer un dimecres al migdia per carregar contra persones que semblin estudiants, insultant-los, cridant-los que corrin i perseguint-los fins i tot dintre de botigues, bars i del metro. Sí, és el que sembla, que hem viatjat en el temps, al franquisme, on la violència d'estat, a més de legal i normalitzada, s'exercia sense cap mena de control.

És fàcil queixar-se dels abusos a altres països, però quan passa aquí la gent mira cap a un altre costat. Els mitjans, tot i haver rebut també aquesta brutalitat, continuen sent els gran valedors de la violència d'estat i a nosaltres només ens queda el dret de denunciar-los.

D'Atlanta als Països Catalans

D'Atlanta als Països Catalans, un viatge refrescant.

De muelas, chatos i altres desconeguts

Quan  penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.

Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.

Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.

És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.

Del Puig d'Ossa a la Xina

Avui a Collserola, a prop de Sant Pere Màrtir, he vist un ocell immòbil al cel. S'encarava al vent, quiet, amb les ales obertes, com si pengés d'un fil llarg lligat amb un nus fort en algun núvol molt alt. Segurament aprofitava el vent per refrescar-se. Quan n'ha tingut prou, com si es capbussés a la piscina, se n'ha anat volant cap a la Xina.