Poni

Labëri moj labëri

Hopa hopa

Totes dues són del disc de Poni, Shpirtin kam tek u, diria que produït per Edi Balili.

Pandero persa

Els museus han canviat molt durant els últims anys. Un bon exemple és el Museu Fournier de Naips de Vitòria. Malgrat que sempre ha sigut un dels pocs i dels millors museus de cartes del món, amb la més gran col·lecció i amb exemplars únics, abans l’exposició molts feixuga: una successió de vitrines plenes de baralles de cartes on era difícil saber quines eres especials i perquè. Ara, pel contrari, el museu ha re-estrucutrat la seva exposició, fent una selecció de les cartes i baralles més destaques, amb continguts audiovisuals i amb vitrines més còmodes per consultar el seu contingut.

Alguns museus, a més, ens permeten viatjar a llocs llunyans o, si més no, conèixer alguns aspectes d’aquets llocs. Durant la nostra visita al museu de Vitòria a l’abril ens va cridar l’atenció aquesta carta. El que ens va resultar curiós va ser que la dóna estigués tocant un pandero. La carta prové de Pèrsia, està pintada a mà i lacada, data del segle XVIII i forma part d’un joc anomenat As-Nas.

El Museo Fournier, a més del seu contingut, és interessant perquè es troba dins del Palau dels Arrieta-Maeztu, un edifici de l’any 1525 en ple casc antic de la ciutat.

El Monestir de Sant Pere de Rodes

Ara que arriba el primer temporal de neu d’aquesta tardor m’he recordat de l’últim temporal de la primavera, que va deixar cobert de neu tot l’Empordà durant uns quants dies.

Nosaltres vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo quan ja havien passat els problemes i les últimes neus embellien un paisatge ja de per si impressionant, com la badia del Port de la Selva i Llançà i el monestir de Sant Pere de Rodes. La neu, però, ens va impedir entrar a veure el temple per dins, però el viatge va valdre la pena.

En els últims dos anys estem anant molt per l’Empordà, tant per l’Alt com pel Baix, i no deixa de sorprendre’ns.

Terrissers d'Aliste

La història de part de la meva família està lligada al fang. Diu ma mare que la meva àvia paterna era la millor terrissera de Moveros, però al casar-se el seu marit la va fer retirar-se de la feina. Avui en dia queden dos dels seus nebots treballant el fang tal com ella ho feia, la Mari Carmen i en Paco.

Albània, Euskal Herria i el poble aromanés

He tornat a agafar Obabakoak de la biblioteca. El vaig llegir quan tenia 18 anys i tinc la sensació de que no vaig comprendre'l del tot. Avui he arribat al tercer conte que comença així: "El barrio más alejado de Obaba se llamaba Albania, y no tenía ni carretera, ni edificio propio para la escuela; de tal forma que, al no haber otra posibilidad, los niños del lugar aprendían el abecé y todos los demás signos –así como dónde estaba Dinamarca y Pakistán, o cuánto sumaban cuarenta y seis más veintisiete- en el viejo salón que el hostal del barrio tenía en la primera planta.”

Aquest estiu hem estat precisament a Albània i m’ha fet gràcia. Si hagués un Obaba a Albània segurament s’assemblarien, envoltat de muntanyes al nord, sense carretera. L’escola tampoc seria gaire luxosa, però en cap cas faltaria al barri.

Al nostre viatge per Albània no vam estar a pobles d’alta muntanya però sí que vam visitar la petita població de Voskopoje. Malgrat que avui en dia només és un poble de muntanya al segle XVIII Voskopolis era la ciutat més gran dels Balcans, per sobre d’Atenes i Istanbul, i la principal ciutat del poble aromanés. De l’antiga ciutat només romanen algunes esglésies però vam tenir la sort de visitar l'interior d'algunes d'elles ja que era el 15 d'agost, festivitat de Maria. Nosaltres, a més, vam tenir la sort de visitar el poble el dia en que tots els aromanesos fan una convenció anual, així que vam poder conèixer molts detalls d’aquest poble i la seva cultura.

Avui no sabia què explicar al bloc i ja vegeu, llegint un autor de la meva terra, Bernardo Atxaga, hem acabat a les muntanyes albaneses.

Cintas de casset

Aquest estiu hem estat a Shquiperia. En general sembla que van uns anys enrera respecte a la resta d'Europa, però a vegades les distàncies no són tan grans. La primera fotografia és de Villaquirán de los Infantes, un poble on abans paràvem tots els autobusos de línea i per on ara només paren camioners de tota la vida i nostàlgics com ma mare, que prefereixen els llocs de sempre en comptes de les benzineres modernes. La segona és de Tirana, la capital d'Albània.

Màquines expenedores

Viatjant un sempre es troba amb coses que li criden l’atenció malgrat que no tinguin cap valor turístic, tot i que puguin ser indicadores d’altres coses. L’estiu del 2009 viatjant per Catalunya ens vam fixar en les màquines expenedores, que pel que sembla han superat ja la gama de productes “begudes i alimentació” i poden adaptar-se a la venda d'altres categories. Com a mostra aquesta màquina dispensadora de ciris a l’església de Pals o una altre amb esquer viu a un càmping del Delta de l’Ebre.