Les Tres Torres (II) – La Biblioteca Clarà

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: la pintada de l'entrada
Mapa de situació

A l’anterior apunt sobre Les Tres Torres parlàvem de l’origen del barri i del seu indret més antic, el cementiri de Sarrià. En aquest apunt presentem un dels pocs equipaments del barri, la Biblioteca Clarà, que destaca per diversos motius.

L’edifici on s’ubica la biblioteca, obra de Raimon Duran i Reynals, és d’estil racionalista. L’actual biblioteca pren el nom de l’escultor Josep Clarà i Ayats, que va fer servir aquest espai com a taller artístic des de 1948 fins a la seva mort. A més del fons bibliogràfic habitual a les biblioteques públiques de Barcelona aquesta compta amb una sèrie de fons especials.

El Fons Especial Josep Clarà recull documents dedicats al moviments artístic i literari del noucentisme a Catalunya, i especialment dels seus principals representants. També inclou part dels documents que tracten la vida i obra de Josep Clarà.

El Fons Clarà disposa d'una part dels documents de la biblioteca particular de la família Clarà. L’Ajuntament de Barcelona va ser nomenat el 1964 com a hereu universal de Clarà, segons el desig del propi escultor. Els fons disposa de documents del 1700, els més antics, fins a l’any 1978.

La biblioteca també és dipositària del Fons Gaudí, un conjunt de documents generats amb motiu de l’any Gaudí 2002.

Per últim cal destacar el jardí públic de 1277 metres quadrats, on estan ubicades cinc obres de Josep Clarà: Dóna ajaguda, Joventut, Nu de Dona, Tors de dona i Discòbol. Damunt de la porta de la biblioteca es conserven uns relleus de dues dones assegudes, instal·lats per Clarà el 1947. El darrer element rellevant és un bloc de marbre on hi ha uns versos que l’artista va escriure poc abans de morir.

Més informació:
La Barcelona de Josep Clarà

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Les Tres Torres (I) – El cementiri de Sarrià

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: perduda davant de l'entrada
Mapa de situació

Les Tres Torres és el prototip de barri benestant, ple de blocs de pisos d’alt estànding. Malgrat això entre tant carrer anodí s'hi pot trobar algun tresor amagat.

El barri pren el nom de tres torres construïdes a principis del segle XIX, quan aquesta zona de la perifèria de Sarrià i de Sant Gervasi, anomenada Nena Cases, va començar a ser urbanitzada. De les tres torres originals només en queda una i molt modificada, a la cantonada de la Via Augusta amb el Carrer del Rosari. La majoria de les cases senyorials que es van construïr durant el segle XIX i principis del XX com a residència d'estiu han desaparegut durant les últimes dècades degut a la construcció dels actuals blocs de pisos.

Tot i les modificacions que ha viscut el barri, encara s'hi conserva el cementiri de Sarrià, datat del 1835. Es tracta d’un dels cementiris més petits i recòndits de la ciutat. S’ha d’estar ben atent per trobar-lo perquè no hi ha cap indicació que senyali el lloc. Aquest cementiri compta amb alguns morts il·lustres, els poetes Carles Riba, Clementina Arderiu i J. V. Foix. Hi ha una estela dedicada als dos primers, obra de Joan Rebull, que mostra una persona destriant el gra de la palla, com a al·legoria de la tasca dels poetes.

Més informació:
Itinerari Sarrià
Ruta "El Sàrria poètic"
Plànol del cementiri

***

Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Tornant de la Cirera

El dissabte vam haver de marxar de la Cirera cap a Sant Quirze de Besora. Vam creuar el poble de Sant Boi de Lluçanès. Aquest cop no vam tenir temps per parar a visitar-ne l'església, però sí per comprar una coca i xocolata al forn que hi ha a la plaça. Vam sortir del poble passant al costat de l'arbre monumental el Roure de la Senyora. Des del Roure començàrem a ascendir fins l'ermita de la Mare de Déu dels Munts, amb vistes espectaculars. De tornada no teníem gaire temps per parar com vam fer a l'anada fins a la Cirera, però també es tracta d'un camí que val la pena de fer amb temps.

Si us ha agradat el recorregut, una altra opció, ja sigui per a l'anada o per a la tornada, és anar per l'ermita de Sant Miquel de Gallifa, però es tracta d'un camí més llarg i aquesta ermita no es pot visitar per dins.

***

De camí a la Cirera
La Cirera

La Cirera

Després de totes les aventures passades de camí a la Cirera, un cop allí vam aprofitar el cap de setmana al màxim. El dissabte a la tarda vam anar a conèixer la reserva de plantes remeieres que va crear la Isabel amb el seu marit fa uns anys. Al novembre no és la millor època per la visita però just darrera hi ha un bosc de pins i vam aprofitar per mirar si trobàvem algun bolet. No vam tenir massa sort però encara vam poder sopar una bona truita aquella nit amb les peces collides.

A més de la truita la Isabel ens tenia preparades tota mena de delícies. Al migdia ens vam delectar amb una sopa d'apagallums de cama blanca i a la nit vam tastar una coca de peus de porc amb llanegues i altres bolets.
Però sobretot vam gaudir cantant amb la Isabel, que té recollides moltíssimes cançons tradicionals, moltes apreses de la seva mare i de la seva àvia. Així que aprofitant que al nostre grup també hi ha uns quants cantaires els postres sempre s'allarguen amenitzats amb antigues cançons.

Al dia següent ens vam aixecar d'hora per anar a buscar bolets. El dia anterior havia fet una molt bona temperatura i tot i ser novembre ens va sorprendre que hagués gelat tan fort. Però ja ho diu el refrany: "negará la madre al hijo, pero no la helada al granizo", així que després de la calamarsa del dia anterior era esperable que això passés.

Un cop ben esmorzats vam tornar al bosc. Vam veure aranyons però no gaire bolets. Malgrat això al final també vam tornar amb alguns bolets: fredolics, llengües de bou, cames de perdiu... i un preciós rovelló.

Per finalitzar el cap de setmana culinari-musical vam gaudir amb la família de la Isabel d'uns fideus amb sípia, una bona amanida i una deliciosa llengua de vedella amb bolets. Amb gust ens hauríem quedat més, gaudint de la Cirera, el jardí de bonsais, l'entorn... però haviem de tornar a peu a Sant Quirze de Besora abans que passés l'últim tren.

***

De camí a la Cirera
Tornat de la Cirera

De camí a la Cirera

El segon cap de setmana de novembre vam anar a visitar la nostra amiga Isabel a casa seva, la Cirera, a Sant Boi de Lluçanès. A més de trobar-se en un indret molt bonic, tota la ruta que vam fer fins allí ja val la pena.

Vam sortir el dissabte al matí de Barcelona en tren fins a Torelló. Des de l'estació ens vam dirigir cap a la Colònia Ymbern, coneguda també com El Pelut, per creuar el riu Ter pel pont que uneix la població i l'antic complex fabril. El riu porta molt poca aigua en aquest punt ja que es fa servir de manera abusiva. Es veia el llit del riu perfectament i tot i que l'imatge era preciosa és tracta d'una agressió molt important al riu. A la Colònia Ymbern encara es desevolupa activitat industrial però podem pasejar entre els seus arbres centenaris i les seves construccions d'estil modernista fetes amb els còdols del Ter (un altre agressió típica però molt habitual als nostres rius).

Continuant pel camí que surt de la colònia vam arribar a Orís i des d'aquí vam enfilar per un camí cap a l'ubicació original de la població, Sant Genís d'Orís. Ens vam aturar per esmorzar al costat de l'església parroquial però no vam arribar a pujar fins al castell des d'on es divisa gran part de la comarca d'Osona.

Després d'un tram per la carretera tombem a l'esquerra novament per un camí que ens porta fins a l'ermita de Sant Salvador de Bellver. A mig camí ens vam aturar quan vam descobrir que tot un tram del camí estava ple de petxines fossilitzades en molt bon estat de conservació.

Ja a l'ermita ens vam trobar amb un altre curiositat geològica. L'esglesia es troba a sobre de tota una zona d'arena fossilitzada. Ens vam quedar una bona estona damunt el turó. Primer gaudint de la vista. Després dins de l'ermita descobrint què és una comunitat Taizé però una mica disgustats per les obres que estan portant a terme al costat de l'ermita. I per últim bocabadats amb el vol d'una vintena de voltors molt a prop nostre.

Quan per fi vam marxar ja de baixada cap a Sant Boi ens va enganxar una bona tempesta. No va ploure molta estona però vam patir sota uns roures fins i tot calamarsa i ens vam quedar ben mullats. Com que tenia mala pinta vam continuar caminant fins que poc més endavant ens vam poder aixoplugar dins una casa abandonada que estava en un estat bastant precari. Per sort el sol va sortir aviat i la Isabel ens va venir a buscar una mica més tard a l'altura del pont que creua la Riera de Talamanca.

***

La Cirera
Tornant de la Cirera

Estació de França

L'altre dia vaig agafar un tren cap a Barcelona, quan feia cap a comprar el meu nou ukelele. Jo baixava a l'estació de França, l'estació terminal i més imponent de la ciutat. Sens dubte, un viatge inoblidable, encara que només venia des de Castelldefels...

Si en voleu saber més:

• Ukelele
• Hawaii

Estranya forma de vida

Aquesta nit hem tornat a Portugal de la mà de Névoa, Amália Rodrigues i la seva estranya forma de vida.