Albània, Euskal Herria i el poble aromanés

He tornat a agafar Obabakoak de la biblioteca. El vaig llegir quan tenia 18 anys i tinc la sensació de que no vaig comprendre'l del tot. Avui he arribat al tercer conte que comença així: "El barrio más alejado de Obaba se llamaba Albania, y no tenía ni carretera, ni edificio propio para la escuela; de tal forma que, al no haber otra posibilidad, los niños del lugar aprendían el abecé y todos los demás signos –así como dónde estaba Dinamarca y Pakistán, o cuánto sumaban cuarenta y seis más veintisiete- en el viejo salón que el hostal del barrio tenía en la primera planta.”

Aquest estiu hem estat precisament a Albània i m’ha fet gràcia. Si hagués un Obaba a Albània segurament s’assemblarien, envoltat de muntanyes al nord, sense carretera. L’escola tampoc seria gaire luxosa, però en cap cas faltaria al barri.

Al nostre viatge per Albània no vam estar a pobles d’alta muntanya però sí que vam visitar la petita població de Voskopoje. Malgrat que avui en dia només és un poble de muntanya al segle XVIII Voskopolis era la ciutat més gran dels Balcans, per sobre d’Atenes i Istanbul, i la principal ciutat del poble aromanés. De l’antiga ciutat només romanen algunes esglésies però vam tenir la sort de visitar l'interior d'algunes d'elles ja que era el 15 d'agost, festivitat de Maria. Nosaltres, a més, vam tenir la sort de visitar el poble el dia en que tots els aromanesos fan una convenció anual, així que vam poder conèixer molts detalls d’aquest poble i la seva cultura.

Avui no sabia què explicar al bloc i ja vegeu, llegint un autor de la meva terra, Bernardo Atxaga, hem acabat a les muntanyes albaneses.

Cintas de casset

Aquest estiu hem estat a Shquiperia. En general sembla que van uns anys enrera respecte a la resta d'Europa, però a vegades les distàncies no són tan grans. La primera fotografia és de Villaquirán de los Infantes, un poble on abans paràvem tots els autobusos de línea i per on ara només paren camioners de tota la vida i nostàlgics com ma mare, que prefereixen els llocs de sempre en comptes de les benzineres modernes. La segona és de Tirana, la capital d'Albània.

Màquines expenedores

Viatjant un sempre es troba amb coses que li criden l’atenció malgrat que no tinguin cap valor turístic, tot i que puguin ser indicadores d’altres coses. L’estiu del 2009 viatjant per Catalunya ens vam fixar en les màquines expenedores, que pel que sembla han superat ja la gama de productes “begudes i alimentació” i poden adaptar-se a la venda d'altres categories. Com a mostra aquesta màquina dispensadora de ciris a l’església de Pals o una altre amb esquer viu a un càmping del Delta de l’Ebre.

Baixant de la Font del Gat

Baixant de la Font del Gat és, possiblement, una de les tonades més conegudes de la ciutat de Barcelona. Tan coneguda que, fins i tot, en Jaume Sisa parla de la seva protagonista a la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. Buscant els seus orígens, sorprenentment, no l'hem trobada ni a Folklore de Catalunya, Cançoner de Joan Amades ni en d'altres semblant (potser no hem buscat prou bé, que també podria ser), però gràcies a Internet hem aconseguit seguir-li la pista.

La majoria de la gent coneix només les primeres estrofes però en podem arribar a citar fins a cinc.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, de l'ull viu.

Que portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
Que portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio, pel meu nòvio.
I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio anar a ballar.

Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla a festejar.

Malgrat que sembla força clar que la cançó es refereix a la Font del Gat que hi ha als Jardins de Laribal hi ha gent que afirma que es tracta d'una font a la plaça de Sant Agustí Vell. La confusió ve donada per una obra de teatre titulada Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, escrita per Josep Amich i Bert i estrenada al Teatre Español el 15 d'abril de 1922. El primer acte comença a la citada plaça, on l'autor situa una font de tres aixetes i això dóna lloc a l'embolic. L'obra va tenir a més una versió cinematogràfica, el que demostra la seva popularitat.

Però la història d’aquesta cançó no acaba aquí. A principis del segle XX el cuplet era la música de moda a la ciutat. Les lletres tractaven temes popular plens de picardia i, molt sovint, feien referència a llocs, persones, històries, festes o costums catalans. La tonada popular de la Font del Gat va servir de base per a un cuplet anomenat "La marieta de l'ull viu", amb lletra de Faust Casal i música de Càndida Pérez.

L'indret de la Font del Gat i els jardins que l'envolten bé mereixen una visita, per veure la font, per l'edifici del restaurant que hi ha al costat, fet per Josep Puig i Cadafalch al 1918, per les pèrgoles, el Roserar de la Colla de l'Arròs, la cascada... Si no sou gaire vergonyosos fins i tot per cantar la cançó, ja sigui la tradicional o el cuplet.

- Més informació sobre el cuplet i molts dels detalles aquí ressenyats en una pàgina sobre la Càndida Pérez creada pel CEIP Ferran Sunyer.
- Disc El cuplet a Barcelona de Nuria Feliu amb una versió de La marieta de l'ull viu.

Espàrrecs

No sabem què té la primavera que aixeca els ànims a qualsevol!

(Encara que no ho sembli, és el mateix manat d'espàrrecs. A l'esquerra la nit de collir-los a Collserola, i a la dreta el matí següent.)

Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: fent fotos de forma dissimulada
Mapa de situació

El nucli més antic del barri es troba al voltant de l’actual Mercat de les Tres Torres (carrers Vergós – Escoles Pies). I molt a prop d’aquí, al carrer Ganduxer 85-105, trobem l’últim espai destacable del barri, el Col·legi Teresià.

La construcció del principal edifici del col·legi es va iniciar l'any 1887 per l’arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però un any més tard, amb l'obra començada, el projecte va ser encarregat a Antoni Gaudí. Aquest tampoc va finalitzar el col·legi ni la capella que havia projectat però els elements més destacables de l’edifici són obra seva.

Per fora l'edifici és de maó i, tot i que la congregació li va exigir sobrietat, Gaudí va intentar introduir elements decoratius allà on li va ser possible. Així podem observar una sèrie de merlets, elements ceràmics i enreixats exteriors molt característics de l’arquitecte. Per dins, entre d’altres elements, és famós un passadís amb arcs en forma de catenària.
Nosaltres no hem tingut l’oportunitat de visitar-lo per dins. El personal del col·legi és molt antipàtic i únicament realitzen visites pagades durant els caps de setmana.

Més informació:
Expedient de delimitació d'entorn de protecció del Col·legi Teresià
El colegio a Guadí & Barcelona Club
Qüestions econòmiques relacionades amb la construcció del col·legi

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà

Les Tres Torres (II) – La Biblioteca Clarà

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: la pintada de l'entrada
Mapa de situació

A l’anterior apunt sobre Les Tres Torres parlàvem de l’origen del barri i del seu indret més antic, el cementiri de Sarrià. En aquest apunt presentem un dels pocs equipaments del barri, la Biblioteca Clarà, que destaca per diversos motius.

L’edifici on s’ubica la biblioteca, obra de Raimon Duran i Reynals, és d’estil racionalista. L’actual biblioteca pren el nom de l’escultor Josep Clarà i Ayats, que va fer servir aquest espai com a taller artístic des de 1948 fins a la seva mort. A més del fons bibliogràfic habitual a les biblioteques públiques de Barcelona aquesta compta amb una sèrie de fons especials.

El Fons Especial Josep Clarà recull documents dedicats al moviments artístic i literari del noucentisme a Catalunya, i especialment dels seus principals representants. També inclou part dels documents que tracten la vida i obra de Josep Clarà.

El Fons Clarà disposa d'una part dels documents de la biblioteca particular de la família Clarà. L’Ajuntament de Barcelona va ser nomenat el 1964 com a hereu universal de Clarà, segons el desig del propi escultor. Els fons disposa de documents del 1700, els més antics, fins a l’any 1978.

La biblioteca també és dipositària del Fons Gaudí, un conjunt de documents generats amb motiu de l’any Gaudí 2002.

Per últim cal destacar el jardí públic de 1277 metres quadrats, on estan ubicades cinc obres de Josep Clarà: Dóna ajaguda, Joventut, Nu de Dona, Tors de dona i Discòbol. Damunt de la porta de la biblioteca es conserven uns relleus de dues dones assegudes, instal·lats per Clarà el 1947. El darrer element rellevant és un bloc de marbre on hi ha uns versos que l’artista va escriure poc abans de morir.

Més informació:
La Barcelona de Josep Clarà

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià