Orheiul Vechi

Molt a prop de la capital de Moldàvia es troba un indret natural i arqueològic únic a Europa, Orheiul Vechi. Hi vam passar un dia ple d’emocions: refugiats d’una tempesta passatgera al monestir, descobrint petxines fossilitzades, deixant-nos acaronar la pell pel vent a dalt del turó, passejant pels carrer del poble admirant portes, pous i cases tradicionals... Vaig perdre el mocador que portava per entrar a les esglésies ortodoxes a l’autobús de tornada a la ciutat i que m’havia acompanyat en anteriors viatges, però, sense dubte, va valdre la pena.

Chişinău

La capital de Moldàvia, Chişinău, va ser completament destruïda durant la Segona Guerra Mundial. Avui en dia els edificis de formigó se succeeixen un darrere l’altre, en millor o pitjor estat de conservació. Malgrat que no té grans atractius turístics gairebé tots els viatgers que creuen el país visiten la ciutat. Passejant per l’avinguda Stefan cel Mare es poden visitar els principals monuments i les zones més animades de la ciutat. Per una banda destaca l’atapeït mercat que s’organitza al voltant de l’estació central d’autobusos. Per l’altra, val la pena passejar pels jardins que hi al costat de l’Arc del Triomf, on s'hi troben la catedral i el mercat de les flors, així com àrees per a infants i terrasses on gaudir d’una cervesa o un vi.

Yaremche

Yaremche forma part de Galícia, una regió històrica dividida entre Ucraïna i Polònia que ha preservat les seves tradicions i que reclama més reconeixement polític. La nostra visita va coincidir amb la festa de la ciutat i vam tenir l’oportunitat de gaudir de la seva particular cultura. Vam assistir a la celebració religiosa del matí, vam veure molta gent amb els vestits tradicionals, vam passejar pel mercat ple de productes de la zona (i d’altres de la llunyana Xina, és clar), vam sentir música tradicional...

A banda, Yaremche és un bon destí per fer alguna passejada pels Càrpats o iniciar un caminada d’uns quants dies. Nosaltres vam fer alguns passeigs al voltant del poble seguint alguns dels rius i torrents de la zona. Però l’experiència que va fer especial la nostra estada a la ciutat va ser conèixer la Luva i la seva família. Vam llogar una habitació per dues nits a casa seva, però va ser molt més que un allotjament. Ens van acollir i ajudar en tot el que ens calia i ens vam permetre descobrir Galícia i els seus habitants com no hauríem imaginat mai.

L'església Armènia d'Ivano-Frankivsk

Ivano-Franvivsk és una via d’accés als Carpats i representa una bona oportunitat per passejar per una ciutat a l’est del Dneper, sense les presses de Kiev ni els turistes de Lviv. La principal església de la ciutat és la de la Santa Resurrecció, amb un impressionat iconostasi que data de 1753. Per nosaltres, però, el veritable descobriment va ser l’església Armènia, amb uns curiosos llums de neó grocs i blancs que diuen “Crist és entre nosaltres”. El dissabte que hi vam ser s’hi celebraven tot de casaments, un darrera l’altre, i aquell dia la màgia no la posava la foscor i el misteri o la matèria i el recolliment: a l’església Armènia d’Ivano-Frankivsk es va aturar el temps escoltant els cants que interpretava el cor de tres veus masculines.

L'església de la Trinitat de Zhovska

Lviv és la gran ciutat monumental d’Ucraïna. El seu centre històric conserva gran part de l’arquitectura original dels segles XVI i XVII, que combina la tradició arquitectònica i artística d’Europa de l’Est, Itàlia i Alemanya. Molt a prop d’ella, a escacs 30 kilòmetres de la ciutat, trobem un altre població, Zhovska, molt més petita que també compta amb destacables edificacions de la mateixa època. Però la grandiositat dels edificis renaixentistes es queda petita al entrar en l’església de la Trinitat, un humil edifici fet completament de fusta fa tres-cents anys. El temple, utilitzat per la comunitat catòlica grega local, alberga el iconòstasi original i està decorada amb els tradicionals rushniki, unes bandes de roba brodades amb motius geomètrics i florals. L’espai transpira tradició i espiritualitat com no ho fan molts temples plens de fidels.

Kievo Pecherska Lavra

El “Monestir de les coves de Kyiv” és un dels llocs més sagrats de l’Església Ortodoxa d’Ucraïna. El riu Dneper discorre als peus de l’impressionant conjunt d’esglésies i edificacions blanques, coronades per teulades i cúpules verdes i daurades, que el conformen. Però la veritable grandiositat del lloc s’amaga en l’obscuritat de les seves entranyes, on un reguitzell de túnels custodien desenes de fèretres, que reben la veneració dels peregrins, sota la llum de les petites i humils espelmes que guien el seu camí sota la terra.

Kievo Pecherska Lavra

Жовква

L'apunt d'avui es in situ i en directe des de Zhovkva (la transliteracio de Жовква), a Ucraina, pocs quilometres al nord de la ciutat de Lviv.

Avui fa una setmana que va comencar aquest viatge, i la progressio ha estat lenta pero ascendent. A mesura que ens fem entendre millor (algunes paraules basiques en ucraines), la gent ens fa mes cas i ens ajuda mes.

Fins ara hem visitat Kiyv i Lviv a mes de Zhovkva. Ara anirem cap als Carpats.

Consell per viatjar per Albània (V): molt més que nostàlgia comunista

Viatjar a Albània per buscar les restes d’un de les dictadures de tall comunista de la història és un motiu com qualsevol altre per fer-ho. És clar que el país té un passat recent molt particular i interessant i que val la pena conèixer, com la Galeria Nacional d'Art que té una important mostra d'obres realitzades durant el segle XX a la llum de cada moment polític. Però aquest desconegut país té molts més atractius i, de fet, normalment són més interessants que les quatre o cinc fites fotogràfiques més conegudes. No es pot anar a la costa a fotografiar búnquers enterrats i no gaudir de les seves platges; anar a Driloni per dormir en l'hotel on estiuejava Enver Hoxha i perdre's els aiguamolls o Sveta Naun; o anar a Gjirokastra per visitar la casa-museu on va néixer el dictador i no passejar pels carrers de la ciutat.

Consell per viatjar per Albània (IV): adapteu-vos als horaris locals

Viatjar per Albània a l'agost té l'inconvenient de la calor. La millor manera de suportar-la és evitant les hores centrals del dia, tal com fan els albanesos. Però, a més, adaptant-vos als horaris locals gaudireu més de la visita i tindreu més oportunitats de conèixer les costums i la forma de vida de la gent. A l'estiu les ciutats es posen en marxa poc després de sortir el sol. A les 7 del matí els carrers s'omplen de parades de venda de tota mena i tothom aprofita per fer els encàrrecs. Les hores centrals del dia els carrers queden deserts i és bon moment per visitar museus o, simplement, per descansar. I un cop cau el sol tot es torna a omplir de vida. Alguns dels millor moments que vam passar al país van ser al vespre, passejant, menjant crispetes o gelats, als autos de xoc... i, en definitiva, gaudint de l'ambient. I a les 10 tothom a dormir.

Consells per viatjar per Albània (III): gaudiu del producte local

Les males vies de comunicació i els talls d'electricitat (cada cop menys habituals) suposen una escassa distribució de productes frescos fora dels seus llocs d'origen.

Només trobareu peix fresc del Mediterrani a les zones de costa o com a molt a Tirana. En canvi a les zones de Tepelene i Gjirokastra hi trobem peix de riu, sobretot truites i anguiles. Al llac Ohrid hi ha dues espècies endèmiques de les quals cal destacar una mena de truita, Salmo letnica (koran en albanès. Aquesta espècie es troba en perill d'extinció. A Sarande heu de tastar els musclos, provinents de Butrint.

La manca de peix a l'interior es compensa amb carn d'excel·lent qualitat, especialment de xai. A l'hora de dinar gairebé sempre us la prepararan a la graella acompanyada amb amanida o alguna altra guarnició. Als mercats hi trobareu fruites i verdures locals. També és molt habitual un formatge fresc com el feta grec.

En els viatges en furgoneta, sobretot de matí, és habitual fer parada a restaurants de carretera. S'hi pot veure esmorzar arròs amb llet i també un estofat de carn.

Consells per viatjar per Albània (II): les distàncies i els temps

Tot i que s'hi estan fent millores importants, la xarxa de carreteres d'Albània és força precària. La majoria de carreteres són estretes i no estan en massa bon estat, de manera que un viatge de pocs quilòmetres es pot fer llarg. Val la pena tenir un mapa actualitzat i acostumar-se a estimar la durada dels desplaçaments.

Consells per viatjar per Albània (I): aconseguir una bona guia

Albània és un país amb un escàs desenvolupament turístic. Per descobrir-lo és molt convenient una bona guia. La millor opció és la guia Bradt de Guillian Gloyer. Nosaltres vam viatjar amb l'edició de 2008 en anglès: molt interessant i fonamental per trobar allotjament.

Poni

Labëri moj labëri

Hopa hopa

Totes dues són del disc de Poni, Shpirtin kam tek u, diria que produït per Edi Balili.

Pandero persa

Els museus han canviat molt durant els últims anys. Un bon exemple és el Museu Fournier de Naips de Vitòria. Malgrat que sempre ha sigut un dels pocs i dels millors museus de cartes del món, amb la més gran col·lecció i amb exemplars únics, abans l’exposició molts feixuga: una successió de vitrines plenes de baralles de cartes on era difícil saber quines eres especials i perquè. Ara, pel contrari, el museu ha re-estrucutrat la seva exposició, fent una selecció de les cartes i baralles més destaques, amb continguts audiovisuals i amb vitrines més còmodes per consultar el seu contingut.

Alguns museus, a més, ens permeten viatjar a llocs llunyans o, si més no, conèixer alguns aspectes d’aquets llocs. Durant la nostra visita al museu de Vitòria a l’abril ens va cridar l’atenció aquesta carta. El que ens va resultar curiós va ser que la dóna estigués tocant un pandero. La carta prové de Pèrsia, està pintada a mà i lacada, data del segle XVIII i forma part d’un joc anomenat As-Nas.

El Museo Fournier, a més del seu contingut, és interessant perquè es troba dins del Palau dels Arrieta-Maeztu, un edifici de l’any 1525 en ple casc antic de la ciutat.

El Monestir de Sant Pere de Rodes

Ara que arriba el primer temporal de neu d’aquesta tardor m’he recordat de l’últim temporal de la primavera, que va deixar cobert de neu tot l’Empordà durant uns quants dies.

Nosaltres vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo quan ja havien passat els problemes i les últimes neus embellien un paisatge ja de per si impressionant, com la badia del Port de la Selva i Llançà i el monestir de Sant Pere de Rodes. La neu, però, ens va impedir entrar a veure el temple per dins, però el viatge va valdre la pena.

En els últims dos anys estem anant molt per l’Empordà, tant per l’Alt com pel Baix, i no deixa de sorprendre’ns.

Terrissers d'Aliste

La història de part de la meva família està lligada al fang. Diu ma mare que la meva àvia paterna era la millor terrissera de Moveros, però al casar-se el seu marit la va fer retirar-se de la feina. Avui en dia queden dos dels seus nebots treballant el fang tal com ella ho feia, la Mari Carmen i en Paco.

Albània, Euskal Herria i el poble aromanés

He tornat a agafar Obabakoak de la biblioteca. El vaig llegir quan tenia 18 anys i tinc la sensació de que no vaig comprendre'l del tot. Avui he arribat al tercer conte que comença així: "El barrio más alejado de Obaba se llamaba Albania, y no tenía ni carretera, ni edificio propio para la escuela; de tal forma que, al no haber otra posibilidad, los niños del lugar aprendían el abecé y todos los demás signos –así como dónde estaba Dinamarca y Pakistán, o cuánto sumaban cuarenta y seis más veintisiete- en el viejo salón que el hostal del barrio tenía en la primera planta.”

Aquest estiu hem estat precisament a Albània i m’ha fet gràcia. Si hagués un Obaba a Albània segurament s’assemblarien, envoltat de muntanyes al nord, sense carretera. L’escola tampoc seria gaire luxosa, però en cap cas faltaria al barri.

Al nostre viatge per Albània no vam estar a pobles d’alta muntanya però sí que vam visitar la petita població de Voskopoje. Malgrat que avui en dia només és un poble de muntanya al segle XVIII Voskopolis era la ciutat més gran dels Balcans, per sobre d’Atenes i Istanbul, i la principal ciutat del poble aromanés. De l’antiga ciutat només romanen algunes esglésies però vam tenir la sort de visitar l'interior d'algunes d'elles ja que era el 15 d'agost, festivitat de Maria. Nosaltres, a més, vam tenir la sort de visitar el poble el dia en que tots els aromanesos fan una convenció anual, així que vam poder conèixer molts detalls d’aquest poble i la seva cultura.

Avui no sabia què explicar al bloc i ja vegeu, llegint un autor de la meva terra, Bernardo Atxaga, hem acabat a les muntanyes albaneses.

Cintas de casset

Aquest estiu hem estat a Shquiperia. En general sembla que van uns anys enrera respecte a la resta d'Europa, però a vegades les distàncies no són tan grans. La primera fotografia és de Villaquirán de los Infantes, un poble on abans paràvem tots els autobusos de línea i per on ara només paren camioners de tota la vida i nostàlgics com ma mare, que prefereixen els llocs de sempre en comptes de les benzineres modernes. La segona és de Tirana, la capital d'Albània.

Màquines expenedores

Viatjant un sempre es troba amb coses que li criden l’atenció malgrat que no tinguin cap valor turístic, tot i que puguin ser indicadores d’altres coses. L’estiu del 2009 viatjant per Catalunya ens vam fixar en les màquines expenedores, que pel que sembla han superat ja la gama de productes “begudes i alimentació” i poden adaptar-se a la venda d'altres categories. Com a mostra aquesta màquina dispensadora de ciris a l’església de Pals o una altre amb esquer viu a un càmping del Delta de l’Ebre.

Baixant de la Font del Gat

Baixant de la Font del Gat és, possiblement, una de les tonades més conegudes de la ciutat de Barcelona. Tan coneguda que, fins i tot, en Jaume Sisa parla de la seva protagonista a la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. Buscant els seus orígens, sorprenentment, no l'hem trobada ni a Folklore de Catalunya, Cançoner de Joan Amades ni en d'altres semblant (potser no hem buscat prou bé, que també podria ser), però gràcies a Internet hem aconseguit seguir-li la pista.

La majoria de la gent coneix només les primeres estrofes però en podem arribar a citar fins a cinc.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, de l'ull viu.

Que portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
Que portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio, pel meu nòvio.
I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio anar a ballar.

Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla a festejar.

Malgrat que sembla força clar que la cançó es refereix a la Font del Gat que hi ha als Jardins de Laribal hi ha gent que afirma que es tracta d'una font a la plaça de Sant Agustí Vell. La confusió ve donada per una obra de teatre titulada Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, escrita per Josep Amich i Bert i estrenada al Teatre Español el 15 d'abril de 1922. El primer acte comença a la citada plaça, on l'autor situa una font de tres aixetes i això dóna lloc a l'embolic. L'obra va tenir a més una versió cinematogràfica, el que demostra la seva popularitat.

Però la història d’aquesta cançó no acaba aquí. A principis del segle XX el cuplet era la música de moda a la ciutat. Les lletres tractaven temes popular plens de picardia i, molt sovint, feien referència a llocs, persones, històries, festes o costums catalans. La tonada popular de la Font del Gat va servir de base per a un cuplet anomenat "La marieta de l'ull viu", amb lletra de Faust Casal i música de Càndida Pérez.

L'indret de la Font del Gat i els jardins que l'envolten bé mereixen una visita, per veure la font, per l'edifici del restaurant que hi ha al costat, fet per Josep Puig i Cadafalch al 1918, per les pèrgoles, el Roserar de la Colla de l'Arròs, la cascada... Si no sou gaire vergonyosos fins i tot per cantar la cançó, ja sigui la tradicional o el cuplet.

- Més informació sobre el cuplet i molts dels detalles aquí ressenyats en una pàgina sobre la Càndida Pérez creada pel CEIP Ferran Sunyer.
- Disc El cuplet a Barcelona de Nuria Feliu amb una versió de La marieta de l'ull viu.