Quan penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.
Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.
Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.
És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.
Si voleu conèixer la història de l'Olentzero més ben explicada la podeu trobar aquí. En aquest mateix lloc hi podeu escoltar un munt de cançons i també consultar-ne les lletres.
I si voleu estar al cas d'alguns contratemps que ha tingut l'Olentzero els últims anys podeu llegir-ho vosaltres mateixos. Us adjuntem uns quants enllaços:
Bon Nadal i feliç any nou!
A Alta Universitária
Coimbra
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: buscant la facultat de matemàtiques
Mapa de situació
Un dels llocs que més ens va sorprendre a Portugal és la ciutat universitària de Coïmbra. De cop i volta sembla que has fet un viatge en el temps i l'espai.
Coïmbra és sens dubte coneguda per la seva universitat, sobretot per l'Alta Universitária, és a dir, la zona universitària principal. Conserva un patrimoni antiquíssim al voltant del Paço das Escolas, amb vistes privilegiades del riu Mondego. En el mateix complex universitari, al voltan del Paço das Escolas, destaquen les noves facultats i equipaments construïts durant l'anomenat Estat Nou. Són edificacions de grans dimensions, distribuïdes al llarg d'avingudes amples i custodiades per estàtues al·legòriques de les arts i les ciències. La meva sensació va ser la d'una ciutat de l'antic bloc comunista, com Bucarest. A més vam visitar la ciutat a l'agost. La impressió va ser més curiosa perquè semblava una enorme ciutat fantasma.
El campus està ple de pintades, des de graffitis divertits a pintades reivindicatives: feministes, antineoliberals, contra l'EEES...
També hi ha racons que ens ajuden a imaginar una mica el món dels estudiants. Al carrer de les Matemàtiques s'hi concentren algunes repúbliques, les cases que serveixen de residència als estudiants i on podem imaginar una mica de que va allò de la praxe acadêmica.Hi ha moltes maneres de viatjar i una d'elles és la música. Us afegim la cançó Martxa baten lehen notak. La lletra és una adaptació de J.A. Artze d'un poema de Bertolt Brecht i la música de Mikel Laboa. La versió que pengem és d'Oreka TX i la podeu trobar a la pel·lícula-documental Nomadak tx. La veu però, la posa Mikel Laboa.
Notícia a Vilaweb
Notícia a Berria
Lletra i traducció de Martxa baten lehen notak
El cantant Joan Baptista Humet també es va morir, ahir, amb cinquanta-vuit anys.
Lloc oficial de Joan Baptista Humet
Notícia a Hipersónica
Un record per tots dos.
Vam dormir en un matalàs de llana i amb tres mantes. Era estiu però durant el dia a dins de casa no hi feia calor, i de nit fins i tot una mica de fresca.
Amb la llum del dia vaig confirmar la situació arquitectònica de l'edifici, però amb els ànims descansats i renovats vaig trobar que no n'hi havia per tant.
La nit passada ja havíem sopat a la cuina però tot esmorzant m'hi vaig començar a situar. És la primera estança que trobes quan entres a la casa. Té una finestra petita que dóna al corral. El terra és de pedra i davant de la llar de foc està cobert només per dues lloses molt grans. Es veu que és un terra molt resistent, però costa molt fer-lo net per la porositat de la roca. Llevat d'un microones i de la nevera que és al distribuïdor del final del passadís, no hi ha electrodomèstics. Hi ha una cuina de fogons que funciona amb gas butà, unes lleixes on hi desen la vaixella i uns gibrells a terra fan de pica. A dins de casa no hi ha aigua corrent però al corral sí que hi ha una aixeta. Aquesta aigua prové d'una conca diferent que la de la font de la plaça. L'aigua de casa és ideal per rentar (fa un bálago fora de sèrie) i la de la plaça és més bona per beure. També hi ha una taula i dos escons de fusta. La xemeneia és nova. Em van dir que abans ocupava pràcticament mitja cuina però ara no sobresurt tant de la paret. Hi fan la lumbre per escalfar-se i per cuinar amb els sarments de les seves pròpies vinyes. Fan brasa ràpidament i donen molt bon gust al menjar. A la cuina també hi tenen una ràdio fantàstica: es reben emissions en portuguès, en anglès (no sé què ho fa) i alguna en castellà.Per descomptat, el menjar que et donen en aquella cuina no té competidor en tot l'Aliste.
Més sobre matalassos i matalassers: El darrer matalasser d'Ascó.
Entrades
Comentaris
